Sembla mentida que hagi de passar més d’un any perquè puguis entendre les coses i posar nom a les teves experiències. Necessitava trobar silenci i un escenari que em semblés silenciós per trobar les paraules adequades. Aquest probablement és el post més honest que escriuré mai.
Fa més d’un any que va culminar el projecte de Most of all you’ve got to hide it from the chicks, els pollastres, que en dic familiarment. Havia escrit molts posts èpics, amb grans paraules que no acabaven d’explicar com ha sigut aquesta meravellosa experiència i avui, de sobte he reconegut què ha significat per mi.
Ho vaig començar a sentir el segon dia de passis que vaig fer a FiraTàrrega al 2015, però avui ho he entès.
Mostrar el meu treball i veure la bona acollida que va tenir per mi va significar quelcom molt important. Aquell dissabte de setembre em vaig sentir acceptada. Em vaig sentir reconeguda com a ésser humà. Allò no és la meva feina, sóc jo. Jo com a ésser humà reconeguda per d’altres éssers humans. I en conseqüència, d’altres éssers humans que permeten que jo, com a humana, els reconegui i els accepti. Aquell dia vaig sentir que trobava la meva posició al món. I estic molt agraïda per haver-ho sentit. Gràcies.