Públic neutral

Em vaig jurar que el proper post seria sobre l’experiència a FiraTàrrega… però crec que necessito un temps més per digerir tot plegat,… mentrestant, tenia moltes ganes de fer una reflexió en veu escrita.

Aquest cap de setmana he inaugurat la temporada teatral a Temporada Alta i no m’ha deixat indiferent… No tant per les propostes sobre escenari com pel que ha succeït al pati de butaques. M’explico:

Divendres me’n vaig a veure Dinamo (no entraré a jutjar la proposta, no tenia el dia i això passa… de vegades estàs blindada a participar en el que succeeix a escena per qüestions alienes, això és el que em va passar). El que em va xocar i em va generar molts conflictes van ser els 10 minuts previs a l’inici d’espectacle. Des de la meva butaca a la fila 13 seient 3 només veia cares conegudes. Conegudes, no perquè siguin amistats, sinó perquè són les mateixes cares que veig des que vaig tenir la sort de descobrir Temporada Alta fa uns quants anys: gent adinerada, homes poderosos amb seguici inclòs, teatreres i gent del món de la cultura. Sempre la mateixa gent i jo en sóc una d’elles. Tenim un problema?

És a dir, un festival que és molt interessant com a proposta, on pots veure i viure coses genials i arriscades però que només incideix en una petita part de la població. Quina incidència té, doncs? Em quedo amb la sensació de què en alguna part hi ha un cartell invisible que resa: TEATRE, ÀREA RESTRINGIDA.

Com a detall que ho fa tot més curiós, dir que l’obra es fa al Teatre de Salt, població amb dinàmiques complexes en la què la població en general no només està exclosa de l’exercici teatral sinó sovint de coses bàsiques com el dret a vot, per exemple.

L’endemà, dissabte, vaig a veure Hamlet, Please Continue. Aquesta és una proposta molt interessant en què en l’antiga Audiència Provincial de Girona es converteix en l’escenari per un judici contra Hamlet per el possible -s’ha de demostrar i sentenciar- assassinat de Poloni. Tres actrius -Hamlet, Ofèlia i Gertrudis- i tot un seguit de professionals de la Justícia (advocat defensor, fiscal i fins i tot el mateix president de l’Audiència) duen a terme un exercici judicial que als nostres ulls de públic es torna un exercici teatral. Molt interessant.

Ara bé, què passa al pati de butaques? La mateixa gent de divendres, la mateixa gent de l’any passat i de l’altre i de l’altre i de l’altre… I això és important perquè seran 9 persones del públic -de manera atzarosa- que es convertiran en jurat popular i decidiran la sentència de Hamlet: innocent o culpable.

Explicaré la meva vivència: Arribo i entro al lavabo… Em produeix certa esgarrifança pensar quines persones han trepitjat aquell lavabo, sobre tot, en quines circumstàncies ho han fet. Allà s’han decidit coses que afecten vides humanes com la meva, gent que ha patit, gent amb por, gent amb circumstàncies terribles -en totes les seves posicions en el joc judicial- han anat a cagar a aquells lavabos. Jo, alegrement, entro en un espai de seguretat -el de públic d’un espectacle- a recòrrer aquelles parets.

L’obra/judici comença amb l’advertiment que algunes de nosaltres tindrem la responsabilitat de decidir el fat de Hamlet. Evidentment penso: yo quiero, yo quiero, yo quiero! Vull participar de l’experiència total de l’espectacle. Així que hem d’estar ben atentes a totes les proves i demés històries. Mentre succeeix el judici escolto, imagino, em deixo portar de manera activa per tot plegat -estic d’acord, no ho estic, és culpable, no ho és, blablabla…-. N’estic segura que tots els caps estan fent el mateix que jo.

Hi ha una pausa: parlo amb la Mònica -actriu que fa d’Ofèlia- i m’explica el mecanisme de tot plegat i la seva vivència. No hi ha res preparat, les preguntes es fan en directe i ella respon, tan bonament com pot. Ella verbalitza: estàs literalment a les seves mans: el joc judicial té poc a veure amb les veritats, es fa i desfà en el joc judicial.

Tornem. Es decideix el jurat popular -no sóc escollida, un petit oooh dins meu-. Tenim uns minuts i surto a fer un cigarro… En un petit acte d’apropiació dels fets, intento parlar amb la gent que surt… que no poguem ser el jurat no vol dir que no poguem debatre també. Dues persones hi accedeixen com per fer-me el favor més que per ganes pròpies. Ell diu: “és clar, jo vinc contaminat de l’obra”… De fet, jo també. De fet, jo vinc contaminada des que he entrat al lavabo i he pensat a quanta gent se l’ha cascat aquí dins? quants judicis conec que han sigut injustos? quant patiment conec amb tot això? I vinc tan contaminada que des que he vist sortir el president de l’audiència he pensat. sigui el que sigui, és innocent davant de tot aquest circ! Si jo hagués estat al jurat hagués lluitat per la seva innocència, oblidant-me del judici, pensant que és allí l’espai on es pot fer justícia -no ja amb Poloni, sinó per totes aquelles injustícies que es viuen cada dia al món-.

En tot cas, tornem a entrar i es dicta sentència: NO CULPABLE. De fet, el jurat ha fet valdre una cosa que es diu “In dubio, pro reo” que vindria a ser quelcom que es dóna quan hi ha dubtes sobre el cas… És a dir, davant del dubte que es genera, la sentència sempre ha de fallar en favor de l’imputada. Així doncs, aplaudim, hem fet justícia, Hamlet s’abraça amb Gertrudis i totes contentes cap a casa…

I aquí és quan em vaig enfadar… I em va sortir una sanguinària gegant de dins… I vaig desitjar que l’hauguessin condemnat i que la sentència fos duríssima, blablabla… En fi, que davant de la sentència que jo volia, vaig tenir la reacció contrària. Per què? I llavors vaig recordar les cares conegudes,les adinerades i els homes poderosos i el seu seguici, i les culturetes i la gent de teatre… I vaig entendre’m.

El públic no és neutral. Si, com deia aquell home, amb qui vaig intercanviar quatre paraules, venim contaminades de l’obra, a l’obra sabem que Hamlet lluita contra Claudi -algú que apareix a moments com un tirà-, però també sabem que després d’aquest judici hi haurà una escabetxina brutal on moriran Ofèlia, Laertes, Gertrudis, Claudi i el mateix Hamlet (espero no deixar-me ningú). Sabent l’obra, ahir el públic hauria d’haver fotut a Hamlet a la presó i no permetre que continuin les morts. Però el públic/jurat no només no és neutral de coneixements, sinó que no ho és de posició social, de classe, de posició cultural. I m’agradaria saber si les adinerades de platea, els homes poderosos, els seguicis, les culturetes, en un cas real -en un cas polític com són els que em fan bullir la sang: operació Pandora, les encausades del Parlament, l’Operació Estany- m’agradaria saber si haguessin aplicat també “In dubio, pro reo”.

El públic no és neutral, però juguem a què ho sigui. I precisament és el teatre, l’espai que ens ha de desemmascarar, que ens ha de confrontar a qui som; treure’ns de l’espai de seguretat de joc per qüestionar-nos veritablement i fer-nos enrabiar, fer-nos mal, fer-nos preguntes.

Les nenes que han participat en la investigació no han estat mai neutrals, no s’han tallat a l’hora de ser qui són i espero que el joc teatral -a mida que hi vagin entrant en contacte- no les converteixi en la neutralitat que ofereix un pati de butaques. Aquest és el mateix desig que tinc per mi.

0 Comments

Leave a Reply

Contacta'm -- Contact me

Per a qualsevol dubte o necessitat, si us plau contacta'm per aquí. Gràcies ;)

Sending

©2024 Powered by wordpress :: Designed by m4no.ly

Log in with your credentials

Forgot your details?