Poc després d’haver iniciat la meva formació artística -en el camp de la interpretació- estava comentant amb les companyes de classe què n’opinaven les meves amistats del que fèiem a classe. Una professora que corria per allà va intervenir: “Per què els hi expliques a gent de fora el que fas aquí dins? És que no valores el que estàs aprenent? Tu estàs pagant uns diners i estàs aprenent coses… Si ho vas explicant, aquest coneixement perdrà el seu valor…”
D’això fa 12 anys i en aquest temps, la meva relació amb l’art, amb els meus aprenentatges i tot el que té a veure amb el teatre ha anat variant.
Aquest any començo el meu primer viatge com a creadora. Estic fent un projecte que busca entendre -si es pot- què volen les nenes quan van a teatre. Aquesta recerca, es duu a terme a través del diàleg amb les nenes i quan m’ho van proposar se’m van despertar dues sensacions: Estava felicíssima de poder dur a terme a el meu primer projecte! Trobar-me com a creadora, què vull dir, en definitiva, ser una mica més jo… Però hi havia un petit problema… Tot això ho havia de fer a través de les nenes… Entre el meu projecte i jo, s’interposava un exèrcit de nenes disposades a treure el seu arsenal de gustos, expectatives, opinions i queixes que em podrien allunyar de les meves intencions artístiques originals. Bé, què hi farem, sóc humana i tinc un ego de proporcions considerables…
Passada la primera frustració, les pors i havent viscut una primera experiència de contacte amb un grup, la sensació ha canviat. He après molt i se m’han despertat moltes preguntes. Moltes d’elles en referència al diàleg que s’estableix entre artista i públic, entre artista i la ciutadania i, finalment, el paper de l’art i l’artista dins la societat.
A dia d’avui -i per molts factors que no entraré a discutir, molts d’altres que desconec- la necessitat de l’art es veu qüestionada. Cada vegada que dic que la cultura -i l’art- és un bé bàsic, com l’educació o la sanitat, molta gent se’m tira a sobre o de vegades jo mateixa poso en dubte aquesta afirmació.
Però finalment penso: al cap i a la fi, no és l’art una eina pel nostre desenvolupament propi, no és sinó un camp on trobar-nos com a persones, on conèixer-nos, si es pot una mica més? Entrar en contacte amb les nostres passions, posar en dubte les nostres idees i reflectir la nostra pròpia identitat amb voluntat de modificar-la? Potser sonaré massa idealista, però ho crec fermament així. Així doncs, per què l’art no interessa? Per què queda tan lluny?
Penso en les meves amistats, -aquelles a qui vaig deixar d’explicar què feia a classe per valorar el meu coneixement- quan els hi demano que em vinguin a veure al teatre i sempre em responen: “però, ho entendrem?”. Em rebenta, -no que ho diguin, això no- em rebenta aquesta pregunta perquè suggereix que senten un fort desarrelament del que passa a escena. Tot passa per entendre-ho, no hi ha vivència pròpia i això és: “No ho entenc, em queda lluny, no és propi”.
Pierre Bourdieu -a qui penso robar moooltes idees- parla d’una pobresa cultural general donada pel desconeixement de categories de perpepció adequades a l’art i d’un tancament en sí mateix del món artístic. O sigui que es troben el hambre y las ganas de comer… D’una banda, la gent no té eines per “entendre” i de l’altra, l’artisteo tanca files en sí mateix.
Dic jo que l’art, amb l’excusa de preservar-se, cada cop es tanca més en sí mateix; que per “voler valorar el coneixement artístic” artistes, creadores, treballadores culturals,… -useu la paraula que més us agradi- ens hem tancat i ens hem quedat amb el monopoli del que és l’art i dels seus processos, de com s’han d’entendre i com s’ha de viure.
A tall d’exemple que em queda a prop: qualsevol estudiant d’interpretació de primer o segon curs ha acabat sentint algú del seu cercle no teatral dient “no penso tornar amb tu al teatre perquè ho critiques tot”. Des d’aquí, aprofito per demanar-vos disculpes a totes aquelles -ja sabeu qui sou- que us he fet sentir així.
El “jo, l’artista” exigeix un “tu, no artista”.
Sembla que si la barrera entre art i ciutadania és més grossa, si l’art és més exclusiu -en aquests termes-, més preservat està. I aquest pensament és una gilipollada. Se’n diu endogàmia i l’endogàmia mata o empobreix els sistemes… ja heu vist l’efecte que té en els Borbons, de fet en totes les monarquies…
Per mi no es tracta de rebaixar les nostres opinions com a artistes, però si reforçar la validesa de l’experiència de les altres. No perquè jo em dediqui això, tinc el coneixement absolut del que està bé que experimentis i el que no. La meva amiga metgessa no s’ha apropiat mai del meu dolor ni l’ha desautoritzat perquè “en sap més”.
Ens hem d’obrir a una concepció més àmplia de l’art, a entendre que l’art no es defineix des del camp artístic, sinó que cadascú pot desenvolupar una relació estreta amb ell i això construeix l’art d’una manera més global. Obrir la porta d’accés de tota la ciutadania perquè l’art sigui casa seva, sigui un espai propi: I per això, comporti també un diàleg entre artistes i ciutadania més sòlid i real.
N’estic farta d’interpel·lar a la ciutadania com a consumidora, la vull partícep i apoderada, fins al punt d’entendre’ns com a artistes, treballadores del sector cultural, creadores,… com un ens més, no l’element clau entre la persona i la seva pròpia experiència artística.
Així enceto aquest blog, esperant compartir el viatge de creació i les preguntes que vagin sortint… Qualsevol comentari serà benvingut i qui sap, potser podem seguir els debats més enllà del món virtual…