El que passa quan les coses no surten com t’esperes


Primer entres en pànic absolut, t’entra suor freda, estrès, mal de panxa i et cagues en tot. De seguida et cau com una llosa al cap i es fa evident el perquè, la causa de tot plegat i et lamentes amb tu mateixa per no haver-ho vist abans, sobre tot si era tan evident! Hauria d’haver fet això o allò… però no n’hi ha prou.

La teva autoimatge de creadora intel·ligent, investigadora amb altes capacitats cau sense cap remei a esclafar-se contra el terra.

Si tens sort i estàs rodejada amb un bon equip, -és el meu cas-, has d’escoltar-les perquè la seva perspectiva t’allunyarà de l’autocompassió i de paraules com desastre, destrucció i infinitat de conceptes determinants que, enmig d’un procés, no ajuden.

Passat el pànic, fent dues passes enrere, començaràs a veure el negatiu -en tant que terme fotogràfic- de la situació. Sí, jo esperava A… però resulta que ha succeït B i aquest B em dóna informació de B i d’A.

Aquesta setmana he començat un nou taller d’investigació a Tàrrega: 22 criatures d’entre 6 i 16 anys estan fent el que volen amb mi. Avui passada la sessió, amb la Marina -companya que està gravant el taller-, hem estat el·laborant una llista amb el títol COSES XUNGUES QUE ESTAN PASSANT. Derrotades, cansades i amb una cervesa a la mà, hem omplert pàgines i pàgines. Però de la llista, hem passat a les reflexions i de les reflexions a possibles accions futures.

Les primeres experiències amb d’altres grups havien sortit com si les hagués dissenyat jo. Aquest cop, cada dia és una nova batalla. Sembla que m’he acomodat. Amb tan poc temps, m’he acomodat! La batalla doncs, és amb mi i amb les meves expectatives…

Treballar amb nenes és un repte infinit… sobre tot quan vols evitar imposicions cap al grup. Tu, tan mona, tan naive amb les teves trenes dient… però si jo l’únic que vull és donar-vos un espai perquè us expresseu! I davant teu, tens 22 cries que tenen ganes de fer una altra cosa…

Quantes mirades perverses amaguem en la relació amb les nenes? Em vull allunyar del rol d’imposició, però caic en el paper de la tutora bonrollista; fujo d’aquest per anar a parar a la senyora Categories que té un nom per a tot. I sobre tot, la que més odio i que m’he cregut durant un temps: Jo sóc igual que vosaltres. No, està clar que no ho sóc i que la jerarquia entre adultes i nenes és pràcticament insalvable, sobre tot quan s’intenta negar.

Aquest procés té a veure amb trobar noves maneres, nous espais. Un projecte és per descobrir quelcom nou de mi mateixa… encara que en un principi i durant un llarg temps, no m’agradi la meva nova imatge.

Finalment, quan res no surt com t’esperes t’ho has agafar amb humor i la font trencada,  -el símbol fefaent de la teva derrota-, intentar-la convertir en una obra d’art en honor a la Mrs. Robinson!

0 Comments

Deixa un comentari

Contacta'm -- Contact me

Per a qualsevol dubte o necessitat, si us plau contacta'm per aquí. Gràcies ;)

Sending

©2017 Powered by wordpress :: Designed by m4no.ly

Log in with your credentials

Forgot your details?