Resulta que estic encarant la meva segona creació, i quan dic segona és evident que hi ha hagut una primera. Iaquí estic, intentant trobar quina és la meva poètica, quin és el meu art, com s’organitza d’una manera global el meu llenguatge. Encara quasi sense païr la primera experiència, intento definir la segona… I això em produeix certa angoixa.
Sé que no és el camí correcte: intentar definir una imatge externa sense pensar en el viatge intern. Això ho dic perquè fa anys vaig tenir una revelació: vaig entendre la pintura contemporània quan em vaig poder acostar als quadres a tres centímetres de distància… Entenia les imatges quan era capaç de percebre el viatge intern de l’autora, veure les taques, els recorreguts, l’aleatorietat de tot plegat i el que era volgudament pintat. Doncs això… Per què mirar la imatge quan hauria de centrar-me en les meves passes?
Perquè una i l’altra són indisolubles.
I avui he arribat a una conclusió: sóc lladre, una gran lladre. No pel fet de robar en sí.
Us confessaré que tota la vida m’ha acompanyat l’etiqueta de persona poc apropiada, inadequada…
I aquest és el meu robatori:
Robar elements i col•locar-los a llocs inadequats. No per oferir un distanciament del mateix en plan Brecht, no en sé tant -o no en sé gens-. Sinó que, la màgia dels elements inadequats és que poden ser molt vinculants. Allò extrany em pot fer preguntar-me què hi ha d’extrany en mi. La meva inadequació -probablent inofensiva per la resta, ofensiva per mi sovint- és la que em fa demanar-me qui sóc… M’allunya del pensament únic, únic sobre mi mateixa, sobre el món que habito… I espero, aquest segon cop, mantenir-me en aquesta inadequació.