7 de març

Aixeca’t d’hora… s’ha trencat el telèfon de la dutxa, merda! He sigut jo? En podeu comprar un? No tinc temps material per fer-ho… agafo el cotxe i sóc una dormilega… la punyetera ronda litoral està plena i jo ja ho hauria de saber… hauria d’haver agafat una altra sortida de Barcelona i arribaré tard. Merda, unes quantes llàgrimes per començar el dia no van malament i hauria d’arribar cinc minuts abans per ser una treballadora eficient i semblar una completa professional però, tu! Que sóc humana i m’ho he de repetir cada cinc minuts mentre miro la carretera i el rellotge de la furgo. Se’m vessa el cafè el mostrador… i si en sóc de mona i sapastre! Em veig a mi mateixa com a exemple de Bridget Jones entranyable mentre penso que això ja no ho hauria de fer. Entro a fer les classes, he regorregut més de 140 km, però és que cobro bé, joder! I si curro ara, podré destinar els diners a fer teatre, que és el que vull fer. Veig les coses i les actituds i m’intento sobreposar a aquests homes que em tracten com un mico filós i tiro… i són les 13:30 i corre que has de tornar a Barcelona. Furgo, entrepà en mà i cigarro i carreteres i pensaments: com hauria de ser la dramatúrgia? Com es pot allargassar aquella imatge que explicarà l’espectacle? Aparco i no he omplert de benzina la furgo: merda número dos, a sobre que me la deixen no la cuido i no he fet el que tocava. I tinc una llamada de socorro i la procuro atendre, que no hauria d’encabir les amistats en trajectes perquè és l’únic moment que puc xerrar. I vinga, força, que sóc una privilegiada i treballo del que vull, que faig teatre i no em puc queixar que hi ha molta gent pitjor que jo! Reunió i capendaris i em va gros i arriba la bomba: l’imprevist que no t’esperaves i em poso a plorar: que sóc professional i hauria d’haver predit abans i no plorar com una mocosa i pensar que no vull gestionar la incompatibilitat d’horaris i calendaris i que sóc una artista professional, joder, que n’hauria de saber a aquestes alçades. Jo, que voldria fotre’m sota el llit i dir: mundo, vete, agafo el telèfon i gestiono amb la veu comprensiva que agafa el telèfon a l’altre costat de la línia. Creuo els dits i em dic que tot anirà bé. Vaig al metro i hauria de córrer perquè no se m’escapés. Però que passo, joder, que encara em queden molts km fins arribar a casa. Ara tinc una altra classe, primer intentaré gestionar la del dijous perquè tinc un compromís familiar, i faré la meva classe i posaré cara professional, que tinc un alumne que em vol tota per ell, perquè la classe va d’ell i dels seus problemes i de com ha de millorar. I, eh, que està bé i que per això cobro i que la generositat és l’adjectiu que m’hauria d’acompanyar. I no aniré a la mani nocturna amb les companyes de lluita i em sentiré malament per enèssima vegada perquè tinc una responsabilitat i mai sóc aquella militant meravellosa que hauria de ser, que si no ens fem els carrers nostres, no ho farem mai. I llavors, aniré a sopar perquè tinc aquell amic que està de visita, que fa tres anys que no veig i no sé quan serà la propera i vull ser bona amiga i bona parella i bona familiar i bona companya de pis i bona militant i bona artista i bona privilegiada i bona gestora i bona professora i bona treballadora i bona conductora i bona peatona perquè escric això caminant perquè, a sobre, vull ser bona bloguera, que demà és 8 de març i escric aquest post entre el carrer i el metro, aquell, el segon perquè l’altre l’he deixat escapar.
Tan de bo treballar només fos la feina que es paga.
Companyes, força per a totes les hores que treballem -pagades o no- i a cremar-ho durant el 8 de març.

0 Comments

Deixa un comentari

Contacta'm -- Contact me

Per a qualsevol dubte o necessitat, si us plau contacta'm per aquí. Gràcies ;)

Sending

©2017 Powered by wordpress :: Designed by m4no.ly

Log in with your credentials

Forgot your details?