Aquest post té quatre parts que impliquen un camí fins que el cervell m’explosiona… en positiu.
- De com t’adones que et falta sistematització: L’altre dia vaig anar a exposar aquest projecte davant del grup d’alumnes del Màster d’Arts de Carrer de FiraTàrrega. Van succeïr moltes coses: algunes d’elles, no van estar gens d’acord amb el que deia; algun altre comentari va desmuntar la idea que tenia jo sobre la relació que he establert amb les nenes… i sobre tot, vaig adonar-me que la meva anarquia mental fa que no sistematitzi les coses. Estigui la sistematització sobrevalorada o no, el fet és que em va sorprendre la meva poca capacitat per mantenir estructures de treball. I això, tenint en compte que m’enfronto a una creació en breu és un problema.
- De com intento pal·liar la meva falta de sistematització i surten coses guais: L’endemà, amb aquesta sensació de fracàs i sobre tot, de correcció a mi mateixa, proposo una de les sessions més estructurades que he fet fins al moment: parlar amb les nenes dels límits entre realitat i ficció. Poso 3 exemples:
- Un text que faig amb la cia LAminimAL Teatre a l’espectacle La supervivència de les Lluernes, on explico una experiència personal pròpia de pèrdua.
- El rebombori amb diversos espectacles de Rodrigo Garcia i l’ús d’animals (algunes titllen de tortura animal el que fa), en concret parlem de l’espectacle on es cuina una llagosta.
- El cas d’Angelica Liddell, artista que es fa petits talls al seu cos durant un espectacle.
La reacció de les nenes és imperdible. Reaccionen i parlen des de les entranyes: d’allò que no poden entendre de cap manera i de totes aquelles coses que estarien disposades a provar, de la seva curiositat. Essent un grup força divers, quan cadascuna parla de quin és el seu límit, les pells i les curiositats tenen tamanys diferents.
- De com un tall es converteix en moda: El mateix grup, una setmana més tard… Expliquem la sessió anterior per les nenes que no havien pogut venir a l’anterior (ja se sap, els festivals final de curs són impepinables). La Gorju Guspira de 10 anys, explica a la Pollastrera Dolores de 10 també i a la Desparsel -estrella caiguda- de 12, la història dels talls d’Angelica Liddell i Desparsel pregunta: “esta chica que se corta, es emo?” i llavors ens aclareix: ES QUE AHORA ESTÁ DE MODA CORTARSE.
Resulta que entre pre-adolescents i adolescents tallar-se és moda. No crec que sigui una moda nova, jo recordo la meva adolescència i no em queda tan lluny tot això. I per tant penso, que si això és una realitat, per què no plantejar un teatre infantil i juvenil que parli d’això? (I permeteu-me que digui, sense un component moral de si està bé o no tallar-se).
- De com un tall cou una explosió: Parlant amb Clara Carbonell Pujolars, una d’aquestes referents en la vida d’una servidora, li explico tot el que he escrit abans. Parlem d’Angelica Liddell i de si tallar-se davant d’un públic majoritàriament adult i “cultureta” (aquí veureu que assumim que aquest era el seu públic) és un acte subversiu i què passaria si fos un espectacle per a instituts. A partir d’aquí, la Clara, cou una frase que em farà explotar el cervell: Per tal de generar quelcom teatral, en l’espectacle hi ha d’haver una part vulnerable teva. No pots estar segura: Sigui en la temàtica o en la relació de comunicació que generes amb l’espectadora.
Potser és una frase més que sabuda, però fins que no toca els botons indispensables, no qualla.
EN EL TEATRE PER A NENES QUANTS COPS HEM PRESENCIAT VULNERABILITAT EN ALLÒ QUE PASSA? QUANTS COPS ENS HEM OBERT en canal –metafòricament- DAVANT D’ÚN PÚBLIC MAJORITÀRIAMENT INFANTIL?
Cap aquí anem…
Pd: Orgullosa del meu petit pas cap a la sistematització… espero continuar disciplinant-me… creuaré els dits.